Carles Virgili, cantautor de carrer
«Aquesta crisi farà pujar la música de cantautor»
5-9-2008
L’intèprepret i cantautor de Barcelona, Carles Virgili Pérez, 50, canta des de fa uns mesos els seus temes amb aire de Joan Manel Serrat als carrers de Sabadell.
Està casat, té un fill, viu en un pis al Parl·lel, presumeix de vida estable i gens alternativa i fins ara havia treballat de cambrer, d’auxiliar de farmàcia, de noi de magatzem i de mil coses més.
—Perquè a Barcelona el cant al carrer s’està restringint molt. Quan jo vaig començar, allò era una altra cosa.
—Més llibertat?
—Abans erem quatre gats, però amb conviccions artístiques. Però ara l’ambient de carrer de Barcelona s’ha degradat molt
—Què vol dir conviccions artístiques?
—Doncs que el carrer abans era una escola pel qui encara no tenien prou taules per actuar en un local. Un primer pas cap a un futur.
—I ara?
—Avui el carrer és un lloc de supervivència de certa gent que s’amaga darrere un instrument. T’explico el que he vist aquest matí a la Plaça Catalunya de Barcelona?
—Sóc tot orelles.
—Un senyor tocant un xilòfon de joguina, un xilòfon de nen petit. No tenia ni idea de música. No tocava absolutament res. Allò no sonava ni a cançó. Simplement picava amb els pals.
—I la gent li donava diners?
—Alguna cosa, però no com a músic, sinó com a captaire. Això no és art, és mendicitat.
—I tu vens a Sabadell per no formar part del conturbeni de pidolaires barcelonins?
—Exacte. Jo sóc músic. Tinc la meva tarja Visa i la meva tarja d’El Corte Inglés i estic de ple en la roda del consum capitalista.
—Però també demanes diners.
—Sí clar, és la meva feina. Però per mi cantar al carrer és, més que res, un termòmetre per saber si agrades més o menys.
—En vius?
—Fins ara era cambrer i em vaig acomodar a la tranquilitat de la nòmina segura.
—...però?
—Però no m’agrada el servilisme i l’hosteleria és molt servil. Ho vaig deixar per la música.
—T’ho pots permetre?
—Ja tinc 50 anys, no tinc deutes ni hipoteques, tinc un pis pagat i prefereixo guanyar menys a canvi dels dissabtes i diumenges.
—Però tens una dona i un fill.
—Durant anys hem viscut els tres de la meva música al carrer i això m’ha omplert d’orgull. Ara la meva dona treballa i el meu fill ja té 18 anys.
—També treballa?
—Canta hip-hop per internet, el seu Myspace «Oralesrap» ja ha rebut 9.000 vistes, és molt més creatiu que jo i s’ha fet un petit estudi de gravació.
—Esperes encara fer-te famós algun dia?
—En tinc prou amb una valoració quotidiana del meu treball: la persona que es para davant meu al carrer i em felicita. Per la meva autoestima artística això és suficient.
—Hi ha realment gent que es para davant teu per escoltar-te?
—Molta. Sobretot a Barcelona. Al barri gòtic, Rambles i Portal de l’Àngel molta gent ja em coneixia. Ara em comencen a conéixer a Sabadell.
—A la teva tarja diu «Centres cívics, aniversaris, festes majors, events,etc.»
—És que també he tocat a tots aquests llocs i circunstàncies. Sóc professional i la gent és molt receptiva.
—De debó cantes a aniversaris?
—Jo canto fins i tot a enterraments. L’últim era d’una senyora en pau descansi que tenia com a cançó preferida «Las pequeñas cosas» del Serrat. La vaig cantar.
—Tens sort.
—No és sort. És que avui el nivell artístic musical està molt baix, lamentablement.
—Diu l’Àngel Llàcer que avui per triomfar no cal tenir talent.
—Ho vaig sentir. És correcte. Correcte i lamentable.
—¿Et presentaries a O.T.?
—Mai. No és el meu camí.
—Al carrer hi ha gent amb talent?
—Hi ha gent amb talent al carrer i gent sense talent que te’ls matxaquen contínuament als 40 Principales. Però el temps ho acaba posant tot al seu lloc.
—Sí, però quan?
—Els temps de crisi, ja sia política o econòmica, són bons temps pels cantautors perque les seves caçons et fan pensar.
—Llavors estàs en el millor moment.
—Els cantautor en general estan en bon moment. Quan la gent ho passa malament és més receptiva a que li toquin la fibra.
—Vivim doncs «buenos tiempos para la lírica»?
—Sí. Gràcies a la crisi econòmica que farà patir als més dèbils.
—Els teus músics de referència?
—Moltíssim i, curiosament, Serrat no està entre ells.
Molt curiosament
SERRATISTA
Deixa caure, com sense acabar-ho d’entendre, que «sempre m’han identificat molt amb el Joan Manuel Serrat».
La veritat és que el seu estil sóna molt a Serrat, però ell diu que li surt així.
«Per mi és un orgull que m’ho diguin, però també penso que és millor cantar malament i amb segell propi que no semblar-se a un altre», diu.
I afegeix: «Tot artista té unes influències i la meva vida ha corregut paralela a la de Serrat, però jo fa 30 anys que canto així».
La veritat és que el seu estil sóna molt a Serrat, però ell diu que li surt així.
«Per mi és un orgull que m’ho diguin, però també penso que és millor cantar malament i amb segell propi que no semblar-se a un altre», diu.
I afegeix: «Tot artista té unes influències i la meva vida ha corregut paralela a la de Serrat, però jo fa 30 anys que canto així».